Tancant, obrint, entrellaçant, vivint

Tard dies i dies en tornar a escriure (i darrerament molt menys, tot i que en sa fosca hivernal vaig arribar a sa conclusió que escriure no em duia res de bo, ans al contrari! no m’agrada llegir-me i reafirmar-me en sa meva necessitat de control, d’excés de reflexió, de mirar ses coses d’un costat i de s’altre, i una altra vegada de cara i del revés, cap per avall i cap per amunt… sempre donant voltes però sense obtenir cap fruit concret, divagant, filosofant, obrint finestres i més finestres, calaixos i més calaixos -alguns de minúsculs, però dins els que sent la necessitat de guaitar per saber què hi ha o assegurar-me per enèssima vegada que, efectivament, allà no he de seguir cercant-, però així és com som i més val anar acceptant i fins i tot estimant aquests defectes meus…) i clar, quan m’hi pos no sé per on començar, perquè tot i que m’hi acaba empenyent un determinat esdeveniment, sensació o pensament, darrera d’aquest en ve un altre i un altre i un altre, encadenant-se tots, fent-se embulls i no he començat ni a escriure sobre es primer que es meu cap ja està atabalat pensant en el cinquè. Flaixos, fragments, escenes fotogràfiques i altres en moviment, frases curtes i converses més llargues, sensacions momentànies i estats generals del dia a dia… Que si això és un avantatge però d’altra banda té aquest inconvenient, que m’agrada així però de s’altra manera també podria quedar bé… i mentrestant, sense concloure res, a vegades ni haver-me començat a arromangar i ja desistir, perquè em fa pànic quedar arapada per enèssima vegada en el mateix parany! Que no es pot tenir tot! que només es pot viure una vida i aquesta implica renunciar a totes ses no viscudes! que si lo d’Àgora no va ser, no va ser i punt! que ser tant cagadubtes vol dir no arribar-se mai a tirar de cap a sa piscina convençuda, sense por ni inseguretat. Tu tira’t i després, ja veurem! i si per mantenir-te has de nedar de canet, nedes de canet i prou! més trist és haver-te de quedar amb sa menjadura de cap de si hauries d’haver intentat tirar-te, de que et pots estar perdent del que senten els que neden (n’hi ha que no aturen de tirar-se i sortir, i tornar-se a tirar… i així tota s’estona. Tampoc no crec que siguin els que s’ho passen més bé, perquè alguna vegada fan panxassos i a més acaben sent molestos amb tanta esquitxada per sa gent que sura plàcidament, que es deixa endur, que flueix, que connecta i gaudeix de l’ara i aquí… i res més).

“Viajar ligero. La vida con equipaje de mano”, de Gabriele Romagnoli, gran lectura i això que és un libre petit i prim, absolutament transportable i lleuger, quasi quasi de butxaca.  Tot comença quan assisteix al seu enterrament, per pròpia voluntat, a Corea.

Soltar lastre. Eliminar lo superfluo. Viajar ligero de equipaje. No ser poseído por las posesiones. Dejar marchar. Ser libre. No esperar, vivir. Perder para encontrar.

Diria que és el mateix autor que un dia van entrevistar a una contraportada d’un diari i sa frase destacada deia quelcom així: “Prefiero ser un espeleólogo de la felicidad que un traficante de malos recuerdos”. Em va semblar molt poètic i a la vegada entenedor. Ara bé, posar-ho en pràctica és una altra qüestió. És fàcil trobar excuses: que si lo de ses coves, amb sa foscor i es poc espai m’agobia i no està fet per jo, que si el toc dramàtic afegeix intensitat… En fi.

Tot el que fins aquí he escrit crec que només és una mena de… introducció?! clar, és ben normal que si a aquestes alçades encara no ha aparegut es nus de sa història (d’aquesta entrada), dus una estona llegint sense trobar xixa… moltes vegades és més fàcil, còmode i lògic desistir. No es tracta tant d’abandonar com de posar “pause” o “l’stand by”. No hauria de jutjar-ho com quelcom tan negatiu! tots necessitam parèntesis i punts suspensius… el tema és que després d’uns i altres sempre costa tornar-s’hi a posar, saber com seguir. Imagina’t que en aquest any que he estat a Justícia Juvenil una de ses coses per ses que més he patit era per escriure es punyetero diari (el llibre, que diuen), perquè tot i que els noms me queden a sa primera i m’enrecord absolutament de tots, escric dues paraules i just després ja la rellegesc i les esborr, intent reformular i tampoc m’agrada… i açò que només es tracta d’introduir una frase -i a més, pots emprar fórmules típiques i tòpiques- que té una quantitat de caràcters limitada (rollo Twitter) sobre Hàbits (H), Relacions Personals (RP) i Activitat (A) de cada menor o jove, que durant mesos no tenia es meu nom introduït a s’aplicatiu i per tant ni tan sols quedava constància de sa meva autoria i per si encara no bastés: el que acabés deixant escrit, com a molt, ho llegiria algun educador del següent torn, si és que considera útil saber com han transcorregut ses darreres hores. Ara bé, ja em diràs què pots escriure i com pots puntuar (de l’1 al 5, i en funció de totes les notes i els percentatges de valor que s’apliquen a cada àmbit, treure la nota mitjana i la seva correspondència en els 3 nivells del sistema motivacional: “este hace tiempo que está en nivel 3, no da ningún tipo de problema y sabe bien qué se espera de él”, “uy, nivel 1 y así va a seguir toda la medida, si es que es más cazurro”, “ahora mismo es el único nivel 3 del módulo (…) no, no, el otro no ha llegado porque le quedaba menos de un 3,95 y yo como coordinadora no regalo ni una décima; que se lo gane”) sobre els H o les RP d’un jove durant una nit que se la passa dormint (i tu també, almenys unes 4-5 horetes, encara que un poc interrompudes si algú demana lavabo i has de cridar a seguretat perquè vinguin a obrir, o en una habitació tinguin material i es posin a fumar. Ja em diràs.

Això sí, els 2mil euros a final de mes, que no faltin, “que esto no está pagado”. I això que ens fem unes risas i el tercer explica que es va publicar un estudi que assegurava que al llarg de l’any, 40 hores es dediquen a anar de ventre en el lloc de treball. I si no és de ventre, ja et dic que és igual, perquè en aquest cas en són moltes més anant a buscar el cafè de mig matí o fent-te un piti en el lavabo, tot i que estigui prohibit fumar. La veritat que a mi no m’importa gens lo de que fumin allà mateix, perquè la nicotina és la nicotina, però els xavals com a molt fan 4 tangos al llarg del dia i dóna gràcies. Els 4 els tenen els majors d’edat que tinguin prou diners en el peculi per comprar-ne o que les seves famílies els el portin, sempre i quan no estiguin en correcció educativa, clar. En canvi, a can Llupià se’n poden arribar a fumar 6, també els menors que comptin amb l’autoritzció del jutge i dels tutors legals, i la CE, Separació de Grup o estar a ZIP no implica restriccions en aquest sentit. Que si a algú no li ha quedat prou clar el que són els tangos… no, no són tallers del sensual ball argentí, sinó “Tabac”, cigarrets, cops que surten a fumar. “Coge las dos cajas, la del Tango 4 y 5, que uno lo hacen justo al bajar y el otro después de piscina-deporte-loquesea, antes de subir”, “salimos a Tango”, “seguridad,  ¿me recibe?” – adelante – “cuando sea posible, Ebro en puerta preparado para Tango”.  Cada cigarreta té el nom del noi escrit a la boquilla, i quan tornes a entrar al mòdul t’has de fixar que, efectivament, hagin tornat totes les burilles; així com hauràs d’haver estat atent que ningú tallés tabac o que si treien una mica de filtre, també el tinguis controlat. L’encenedor millor tenir-lo sota el teu domini i control.

En realitat, tot això són foteses, nimietats, però al principi anar amb walkie i entendre els codis i saber-los fer servir, és tota una novetat. “Sube un joven en modo Sierra” (??!! i això què és? Sierra, S, Sancionat! ah val) “Fluvià, 4 jóvenes en visual” (i jo pensant que estaven en una aula on feien alguna cosa d’audiovisuals! doncs resulta que no, anaves ben equivocada! vol dir que estan anant cap al mòdul “sols”, sense un educador que els hagi recollit a la sortida d’aules o tallers, i que des de la posició de l’educador que estigui “en visual” se’ls pot veure.

També hi ha “destins” per als que “ho porten bé”. Vindrien a ser encarregats o responsables de realitzar diferents tasques quotidianes: office a Can Llupià, escombreries i piscina a l’Alzina, perruqueria… I com els H (sovint acabes copiant la tasca que ha tingut assignada en la rotació per aquell dia: que si lavabo, que si cuina, bugaderia -que vol dir repartir la roba que ve neta, si és que a dins del macutu blau has posat les prendes blanques dins la xarxa blanca i les de color a la blava, i no de cap altra manera), les RP i les A (activitat alternativa amb Luis, que vol dir mirar peli; gimnàs, miniestadi o camp de terra, que vol dir futbol, circuit), sumen punts en el sistema motivacional. Les altres dues esferes que s’avaluen són la formativa-laboral (aules i tallers -soldadura, pintura, lampisteria, jardineria “jardinero sin dinero” o fins i tot, si tens papers i hi ha plaça i te l’atorguen, productiu! arreglant les bicis a Can Llupià o fent rotlles de cel·lofan a l’Alzina, mitjançant el qual guanyes uns calerons, part dels quals queda retinguda a mode d’estalvi i que et serà entregada el dia del desinternament i l’altra quantitat que se suma als diners disponibles per a comandes); i la nota de tutor que acostuma a portar alguna que altra controvèrsia, sobretot quan no va en concordança amb el valor de la resta de qualificacions.

Al marge d’aquest argot que me sonava tan exòtic al principi i d’alguns aspectes de funcionament dels que vas agafant rodatge a mesura que vas fent substitucions,

S’ha de veure s’obra de teatre “Darrera la Porta” de Lasca Yero (és la companyia formada per na Pilar i n’Aurorar Cayero, que són germanes i totes dues tenen anys d’experiència en justícia juvenil). Crec que és s’única manera de coneixer una mica el que passa en els centres tancats, amb privació de llibertat, perquè estar en un règim semiobert o obert és una altra història ben diferent.

Jo me vaig fer un fart de plorar, i també de riure. “Venga prima, canta la morica: Aicha, Aicha” / “quita que a ti no te sale, ya hago yo de ella (…) joder la tía, no veas, de educadora no sabe hacer pero el papel de la chavala si que lo has clavado” (autolesions, desesperació, frustració, un dolor tan intens que, tanmateix, els talls físics només poden ser una mena d’escapatòria, d’una remota confiança en què, pot ser, amb la sang també brollarà el malestar que res ni ningú et pot treure i, per fi, podràs desfer-te’n. Almenys aquella estona estaràs centrat en les ferides físiques i aquestes deixaran cicatriu perquè mai oblidis com de frustrat, impotent, desgraciat, alienat, addicte, has arribat a sentir-te.  També val fer apostes per demostrar la teva superioritat, encara que t’hi juguis la possibilitat de restringir-te les sortides, que es faci algun comunicat o se t’obri expedient o fins i tot, se’t pugui arribar a afegir una nova causa al teu historial. No hi ha res a perdre; vas arribar a l’estat espanyol com un “harraga”, t’has escapolit de tots els centres d’acollida en els quals has anat a parar, has voltat per diversos països d’Europa i tant et fa. No coneixes el caliu d’una família/entorn proper que t’acompanyi en el teu creixement, que et guiï, que sigui un referent positiu per a tu i et permeti veure amb claretat a quins camins arriben les passes fetes en una o altra direcció. “Mi padre es malo, no sé si murió, yo me fui después de haber prendido fuego a mi casa en Algeria, cuando él estaba dentro”. “Inhalar pegamento es de yonkis, pero es que es muy barato”. “A mí no me gusta trabajar. Yo trabajo robando a los guiris, en las Ramblas, en las discotecas…” “Yo no estoy por robo, estoy por extorsión” “Cuando salga, mis porritos y mis cubatas y fiesta, fiesta, fiesta. Que la coca y las pastillas ya sé que son muy malas y no creo que vuelva, pero con eso te sacas un montón de dinero”. “No me van a pillar. Vosotros pensáis que nos pillan siempre, pero talvez de cada 10 robos nos pillan uno”. “¿Lo conoces? es mi compañero de causa. Nos conocemos de pequeños. Vivimos en el mismo barrio en Fez”

“Que se joda” és exactament la madeixa resposta per part dels tres davant qualsevol sol·licitud del jove: coordinadora de mòdul, subdirector i director (imagino que havíeu donat per suposat que l’expressió era dels interns, no dels professionals. Anaveu ben equivocats).

Doncs molt bé, davant això ells són els que tenen el poder i jo l’únic que puc garantir al xaval és que el tractaré amb la dignitat que es mereix qualsevol persona; que aquí la nostra feina no és seguir jutjant el delicte comès, sinó suposo que hauria estudiat Dret i no se m’ha passat mai pel cap. Així que no te’n queda una altra: si tu m’ho demanes et seré sincera i t’explicaré el que hi ha, o aguantes aquest company d’habitació o tu mateix sol·licites trasllat a centre penitenciari o pot ser que encara que no en facis petició, si et poses de cul, t’hi acabin enviant perquè és el que el centre ja ha sol·licitat i tot i que de moment la jutgessa ho ha denegat, ho poden tornar a sol·licitar.

Com serà estar a “l’altre costat”? el de les víctimes. “Ah, ya entiendo, vas a explicarles las causas que tienen y eso, ¿no?”. “No, no, que no voy a estar con los que han cometido delitos, sino con las personas que han quedado afectadas por ellos, los que han sido víctimas y si vienen a decirme que un chico le ha robado el bolso y eres tú… no me lo voy a creer”. “Trabajar ahora donde fiscalia, ¿pero arriba o abajo? (…) Te veremos en el juicio, entonces? (…) Para nosotros lo que tú llamas Ciutat de la Justícia, lo conocemos como fiscalía. (…) Yo he estado muchas veces allí… siempre estoy allí.”/ “Ya, ya, pero con menores o adultos? (…) Claro, con las mujeres sobretodo. Lo harás muy bien porque eres muy maja, de verdad.” “¿Como que es tu último día en l’Alzina? (…) -abraçant-me de manera espontánea i molt sincera, sense reprimir-se per si les càmeres, per si… ai que va sense samarreta!-, “la verdad que ha sido un placer, gracias por todo”. “Que te vaya muy bien.” “Te deseo mucha suerte”

 

A tots els he dit el mateix: que tinc ganes de trobar-me’ls al carrer i que m’expliquin que les coses els estan anant bé, que tenen algun currillo i que se’n van ensortint. Al Garroura, n’Abouloyon, en R.Perez (quin crack amb sa guiterra!!!! és brutalíssim!!! el tenc gravat!) i R.Clavería, al Yorjan F., a n’en J. Lachiri., en V.I.Stimpar, al Borche, el Donoso, el Kattabi, l’Ayoub, el Kinessy i el Hamza de Besòs… i segur que alguns més.

Tenc sa impressió que n’I.El Amri ha après a gestionar un cert autocontrol, tot i que s’equip des mòdul estiguin convençuts que només és una aparença, una pose. També n’I. Nasiri, tot i que és ben cert que quan ho duen sempre sempre bé, sense alts-i-baixos, sovint es somriure que t’ofereixen no és més que una màscara i part de sa cuïrassa. S’estan contenint i possiblement tenen por de descobrir quins són els seus sentiments reals, quines són ses seves mancances i debilitats… A vegades es principal motiu pes que actuen i es relacionen amb correcció és perquè saben que és la manera de tenir bona nota al no causar problemes i no estar ficats en els embrolls de la unitat. Però si és que mirar-nos a noltros mateixos i treballar ses emocions ens costa en general a tots!

No m’he acomiadat personalment del C. Lainez, ni de l’I. Nasiri; tampoc del Hamza, del R. Ballesteros, en Y. Dihmani ni del Moussa, en Kevin Fernando o l’O. Gutiérrez; el M. Zidan, l’A. Florian, el H. M’Rabet, El Faghloumy, en Z. Ezzaher, El Yagoubi… i tants altres! Amb alguns he compartit unes bones quantes estones, amb d’altres les justes perquè hagin quedat retinguts a sa meva memòria. I són molts més els que em vénen a la ment com si hagués estat amb ells avui matí mateix, tot i que ja faci temps que vagin marxar: el Carrillo, el Jeremy J.J., el M. Soule i el seu denbow, l’Elvis, el G. Ferraru, els dos Bilal(s), el Y. Ben Aicha, l’A. Mattaoui (és per dedicar un capítol sobre com va anar el seu desinternament!), al B. Ben Slimani -cosí del Hamza!-… pens en com els deu anar.

M’han quedat absolutament gravats ets internaments i els desinternaments, sempre amb ses mans pràcticament buides o, com a molt, amb una bossa gran d’escombreries com a continent, i com a contingut no més que alguns papers arrugats i algunes prendes de roba. I tant fa, que ningú t’acompanyi fins a la sortida ni tampoc t’esperi ningú allà… En Jorge em va dir que almenys havia pogut parlar aquella tarda amb mi, abans de ser traslladat a la UTE, i en  S. Parrón es va sorprendre tant quan li vaig donar un xiclet! “es la primera vez, en todos los centros que he estado, que una educadora me da. Todas contestan lo mismo: el que tengo en la boca era el último, no me quedan más!”. Ho vaig trobar molt significatiu. Gran S., que escolta Extremo i grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas. En general, lo que més escolten: que si Anuel, que si Maluma, Ñengo Flow, Bad Bunny… que el que tenen en comú són lletres molt masclistes… I ses pelis, quanta més violència o narcotràfic, millor (segons sa majoria d’al·lots), més motivadores i interessants.

Dels educadors que més he après i més he admirat (i no vol dir que en segons quins comentaris o moments puntuals no m’hagin xirriat!): na Raquel, en Joaquín i en Carlos (com vam riure s’estiu passat! “ensiamadeta”, “adhesivar”, “sois mis referentes de como adelgazar”, “hay que hacer pilates”…), en Pep, en Mingo, n’Arantxa (tot i que sa primera vegada que la vaig sentir, des des meu punt de vista, amb es seu comentari va provocar a n’en Bilal “las bambas, que te las tendrías que haber robado más grandes!”, i poca estona després seguretat el reduïa perquè s’havia encès i no rebaixava i se n’anava sancionat cap al mòdul dedicant improperis en àrab i oposant resistència…” En fi, allò de “seguretat sempre actua amb la menor força possible…” però de deltas n’hi ha de bastant racistes, que els tenen ganes especialment als marroquins, que “qué se piensan, vienen aquí y a robar” i que quan vaig estar a ZIP veia quasi més important fer d’educadora amb ells que amb ets al·lots, perquè clar, que hi hagi un segurata que sigui psicòleg amb consulta privada o un altre educador social però que no comparteix la perspectiva respecte on ha d’intervenir un educador social si no és en les escoles, no garanteix que tenguin present la qüestió de la manca d’oportunitats que han tingut i tenen els xavals, tota la qüestió de com d’en contra els juga tenir una situació administrativa irregular, i tantes altres dificultats afegides… i clar, per no compartir els seus punts de vista en van tenir de sobres per demanar-me amb sorna si votava Podemos o els radicals de la CUP, i jo els vaig contestar que per suposat que sí que era de qui em sentia més representada o propera.

De Can Llupià podria dir que més o menys he congeniat amb en Xavi i en Marc, n’Àlex per suposat… i així mateix he repel·lit a n’Amparo, en Mario i algun altre (en general, els de seguretat són més distants i a la vegada bàsics… alguns que van molt de “matchitos”, un ex-brigadista, un que havia estat militar, etc etc etc També he de dir que n’hi ha de simpàtics o quasi millor, que mantenen una cordialitat. A vegades es seu sentit de s’humor és poc proper a n’es que entenc que pot tenir un ed.social, però bono, hi ha persones com en Jorge, en Joan, en Félix…). També retenc ses maneres de fer de ses persones amb  ses que no amb tanta intensitat però amb qui sí he tingut més punts discordants que concordants: na Maria (que tenc la sensació que, si d’ella depengués, més sancions hi hauria; i amb comentaris estrella com “puede que tenga su corazoncito, pero no deja de ser un delincuente”, na Mercè (que està afincada allà baix perque així pràcticament no ha d’entablar conversa amb ets al·lots i es dedica a posar celo a ser revistes i llibres de préstec), na Blanco de l’Alzina (aquesta sa que més i mira que no he treballat amb ella)…

En Jordi coordinador i na Susana, coordinadora d’aules, han estat els més propers més enllà de sa gent des mòduls. Ah si, no m’ho puc deixar: hi ha una endogàmia increïble!!! Carlos-Eugenia, Clemente-Monica, Kikedirector-Amparoprofe, Jordicoord-Rosapsicologa… i els que no dec saber!! mira si arriba a tal punt lo de ses relacions sentimentals, afectives, d’atracció sexual també si vols que n’hi ha hagut entre educadores i personal de seguretat i encara més increïble però cert… entre educadores i joves!!!! Que sí, que una va ajudar a fugar a un noi i a més després la van acusar de còmplice de l’homicidi que va cometre aquest, que una altra es va endur es menor a casa, a conviure amb ella i sa parella d’ella i que va acabar embarassada des primer (?!?!)… i així, algunes altres històries que semblaven més de ficció que amb algun punt de versemblança, però ja ho sabem que sa realitat sempre acaba superant-la. En fi.

 

En fi, tant i tant de rollo, que duc unes 3 hores davant s’ordinador (havent-me aixecat de  tant en tant, tranquils! ana a heure, lavabo, obrir sa porta perque surtin na Morla i en Xubec a correr…) i crec que des d’un bon començament m’havia disposat a escriure per ritualitzar es canvi d’etapa, que es tanca un cicle i se n’obre un altre, i sempre pens que trobaré sa imatge ideal que valdrà més que mil paraules. I no, ja ho argumentava en Tussón en aquell llibre, que no és així. A més, perseguint sa mateixa obsessió de tenir-ho tot sota control, lo més perfecte possible, sense falls, volent agradar-me a jo mateixa i als altres, acab publicant fotos d’instagram “trucades” (tallades de manera que no es vegi aquell objecte que sembla que resta ordre i harmonia a sa imatge; amb “s’horitzó” del tot paral·lel a n’es marges inferior i superior; amb un filtre que encara ho embelleixi més… i si hi pos qualque paraula, que tampoc digui massa però a la vegada que no quedi del tot buit i en blanc. Ben patètic tot junt.

Però com ja he dit quan feia més poca estona que havia començat a teclejar, no n’hi ha una altra: aquesta Núria forma part de sa Núria que sóc. I he d’acceptar en jo allò que sé que em causaria rebuig o poca connexió en i amb una tercera persona… què complex! Molta gent pot pensar que són ganes evidenciar o subratllar ses coses negatives, però per jo és una manera d’integrar-ho, d’obligar-me a tenir present sa cara i sa creu de ses coses, que lo no tant bo també forma part i en podem aprendre molt del que no ens agrada o no ens hi sentim còmodes i a gust. Encara més imprescindible resulta quan me deix endur per sa inèrcia de sa meva tendència més recent, que m’és molt fàcil tornar a menjar engullint, sense ni notar es gust dels aliments, ingerint dolç i més dolç per pura ànsia, i a la vegada deixar d’anar a n’es gimnàs i per tant anar notant que vaig perdent lo d’estar en forma. Realment sí que hi ha molta concordança i aliniació entre ment i cos, cos i ment.

Tanmateix, no voldria donar per acabat aquest escrit sense deixar clar que esper demà, es meu primer dia a s’Oficina d’Atenció a la Víctima a sa Ciutat de la Justícia amb confiança i a la vegada un cert temor. I amb es desig d’anar acollint i acceptant el que va venint, sense responsabilitzar-me de TOT ni tampoc de RES, en búsqueda constant d’un equilibri que tenc tendència a tenir més difícil de trobar que abocant-me a una polaritat.

Resistencia-al-cambio-la-parábola-de-los-5-monos-730x411

Aquest any a justícia juvenil constitueix un cicle? tot el que comença, continua i també… acaba? crec que sí, però no es destrueix, es transforma, tal com passa amb s’energia i com canta en Drexler.

En Roger, savi com pocs, té molt clar que canviar és evolucionar.

I na Raquel m’ha dit avui que sa vida va per cicles de 7 anys, aproximadament. Que segur que és un bon moment per tancar i obrir. Deu ser per entrellaçar, perquè és així com ho visualitz. Amb un any d’experiències viscudes a Justícia Juvenil, afegint equipatge des lleuger: aprenentatge.

PS: sa foto triada pot representar es canvi i sa valentia davant aquest (es peix salta amunt per passar a s’altra peixera, sense saber què li espera allà) i a la vegada me serveix per recordar ets enigmes compartits amb ets al·lots i sa complicitat que es generava en dies com aquell… crec que va ser es mateix capvespre que va sortir allò de sa clau de sol, es pentagrama… i entre i entre, que no falti una escena de Pasión de Gavilanes o de Aquí no hay quien viva. I per suposat, programes televisius més vistos a l’Alzina: Mujeres-Hombres y viceversa, Alerta Cobra, El último superviviente. Jocs de taula als que m’han ensenyat a jugar, com el Rummikub. Fores de joc que me segueix costant entendre i sa delicada tasca d’arbitrar, per si fas per uns o per altres. Ses paradetes de Sant Jordi

 

  • Esto son 2 padres y 2 hijos que van a pescar juntos y sacan 3 peces. Luego, cada una se come un pez entero y ninguno se queda sin. ¿Como puede ser? i algunas respostes genials que record: “un pez debe estar embarazado y dentro encuentran el cuarto” / “el padre tiene el gesto de cederselo al hijo” / “uno de los 4 es vegetariano o no le gusta el pescado”
  • ¿como puedes saber cual de los 3 interruptores enciende la luz de la habitación? (la condición es que no se puede volver atrás para comprobarlo)
  • En una habitación hay una ventana abierta y hace mucho viento. En el suelo hay cristales rotos y agua y yacen 3 cuerpos. ¿Qué ha pasado? I les conseqüents respostes: “yo me monté la película de algun asesinato o algo” / “será que ha llovido y se ha roto la ventana…”

 

 

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s